En l'informe "La situació del català en l'Administració de justícia" aprovat i fet públic pel Consell el gener de 1994 es feia una anàlisi de la situació jurídica del català en l'àmbit de la justícia que continua essent vàlida, fonamentalment i malauradament, tant pel que fa a la diagnosi com a la majoria de les propostes que s'hi van fer.
L'ús de la llengua catalana a l'Administració de justícia amb la nova llei no rep l'impuls que s'esperava i es pot dir que queda, bàsicament, tal com estava en la Llei de normalització de 1983. Les principals novetats se centren en la introducció del concepte de disponibilitat lingüística i la preparació dels funcionaris. Dins de l'àmbit jurídic que ens afecta als advocats, també introdueix millores significatives en els documents públics i els registres que inclou el civil, el mercantil i el de la propietat.
 

A. Anàlisi de la situació jurídica
Per fer aquesta anàlisi cal que distingim diversos elements començant pel d'oficialitat, el de llengua pròpia i el dels drets dels ciutadans.

1. Oficialitat
Aquest concepte és el bàsic per determinar l'estatus de la llengua catalana. Amb la declaració de l'article 3 de la Constitució i de l'Estatut d'autonomia es donava al català la categoria jurídica de llengua oficial. Aquesta categoria va ser interpretada pel Tribunal Constitucional (TC) en la sentència 82/1986, de 26 de juny: "És oficial una llengua, independentment de la seva realitat i pes com a fenomen social, quan és reconeguda pels poders públics com a mitjà normal de comunicació entre ells i en relació amb els subjectes privats, amb plena validesa i efectes jurídics."
En aquest sentit s'ha de remarcar la consideració que fa el TC en el sentit que l'assumpció de l'oficialitat és un deure que tenen les administracions públiques, i per tant la de justícia, "independentment de la seva realitat i pes com a fenomen social". Això desfà el plantejament  que pren com a base que l'Administració de justícia no actua perquè els advocats no fem escrits en català. A banda que hem d'assumir les nostres mancances i el nostre deure, l'administració té l'obligació d'assumir com a pròpia la llengua catalana en compliment de la declaració d'oficialitat.

2. Llengua propia
El mateix article 3 de l'Estatut diferenciava el concepte d'oficialitat del de llengua pròpia: "La llengua pròpia de Catalunya és el català". L'article 2 de la nova llei en l'apartat 2.b) estableix que com a llengua pròpia de Catalunya, el català és la "Llengua preferentment emprada per l'Administració de l'Estat a Catalunya en la forma que aquesta mateixa determini, per les altres institucions i, en general, per les empreses i entitats que ofereixen serveis al públic". Per tant, n'hem de deduir que la nostra llengua no serà com a llengua oficial l'emprada normalment per totes les institucions catalanes i les de l'Estat a Catalunya, sinó que també l'han d'emprar amb caràcter preferent.
Per tant, dins de l'Administració de justícia, la llengua ha de ser assumida com a llengua pròpia i n'ha de fer l'ús preferent dins de l'àmbit de Catalunya. Aquest plantejament va comportar la modificació demanada pel Consell en el Manifest de Cambrils i l'informe de 1994, en el sentit d'eliminar la possibilitat que els jutges poguessin demanar la traducció de documents o actuacions que no estiguessin fetes en castellà que es va fer a l'article 8 de la Llei Orgànica 16/84, de 8 de novembre.
No deixa de ser una conseqüència òbvia i evidentment de l'apartat 1 de l'article 13 de la Llei de política lingüística, com de l'apartat 4 de l'article 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ), que les actuacions fetes en qualsevol de les llengües oficials han de ser vàlides i eficaces, cosa que comporta efectes jurídics immediats, sense que sigui possible fer-ne cap traducció.
Només seran sotmeses a traducció, i les farà d'ofici el mateix tribunal, les actuacions que hagin de tenir efecte fora de l'àmbit territorial de Catalunya. No caldrà fer-la quan la destinació sigui territoris amb llengua oficial pròpia coincident, és a dir, València, les Balears o l'Estat andorrà.

3. Drets dels ciutadans
Tal com la LOPJ establia i ho proclamava el TC en la sentència esmentada de 1986, l'article 13.2 de la llei de política lingüística estableix que els ciutadans tenen dret a adreçar-se oralment o per escrit a l'Administració de justícia amb plena validesa i eficàcia, sense que se'ls pugui exigir cap mena de traducció. S'hi ha afegit, però, un terme que es deduïa del concepte de llengua oficial, que és el dret dels ciutadans a "ser atesos" en la llengua que emprin. Aquest concepte ja s'incloïa en la Llei de normalització balear 3/86, art. 11.2 (dret a ser assabentats).
Per ciutadans hem d'entendre tant els ciutadans privats que són element actiu o passiu interessat en els procediments, com els advocats, procuradors i altres agents com ara els perits o testimonis. Ser atesos significa que han de ser entesos i correspostos. També que, si les declaracions o manifestacions són fetes oralment en una llengua, les actes han de ser recollides en aquesta mateixa llengua.

4. Testimoniances de sentències i actes resolutoris (interlocutòries)
L'apartat 3 de l'article 13 de la Llei de política lingüística no s'entén per si sol si no ens fixem en la lògica interna de la llei en altres apartats, i en concret pel que fa a l'àmbit administratiu en l'article 10 ("Els procediments administratius") o el 14 ("Els documents públics"). L'hem d'entendre en el sentit del dret de demanar testimoniances en una o altra llengua oficial d'actes resolutoris que són tant les sentències com les interlocutòries que calguin en el cas de procediments tancats, sigui la llengua en què estigui redactat l'acte original.
De tota manera pensem que hem d'entendre l'apartat 3 en relació amb el "ser atesos" del 2, en el sentit del dret dels ciutadans a rebre les resolucions judicials en la llengua que ho hagin demanat, sigui quina sigui la llengua del procediment.

5. El personal al servei de l'Administració de justícia
Conseqüèntment amb el que hem dit, sobretot pel que fa a la doble oficialitat i al fet de ser el català llengua pròpia de l'Administració de justícia, difícilment poden assumir l'oficialitat i que sigui el català llengua d'ús preferent si els funcionaris no la saben. En aquest sentit, és un pas que l'apartat 5 de l'article 13 de la Llei de política lingüística estableixi que en la provisió de places del personal al servei de l'Administració de justícia que ha estat traspassat a la Generalitat han de tenir el nivell de coneixement oral i escrit del català i del castellà en funció del seu propi lloc de treball. Hem d'incloure dins d'aquest personal, el d'oficina jurídica, forenses i altre d'auxiliar.
Amb tot, la llei no diu res respecte a jutges, magistrats, secretaris i fiscals ja que depenen de l'Estat. Això no vol dir que en aplicació del bloc constitucional català, és a dir la Constitució i l'Estatut, ara desenvolupats per la llei de normalització, porten aquesta necessitat imprescindible. Seria fer una escola catalana sense que els mestres cobegessin el català. La fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya així ho va entendre en l'informe del 6 d'octubre de 1993: "El coneixement del català, en l'àmbit de la seva funció, constitueix un component essencial de la seva missió en defensa dels drets dels ciutadans per garantir l'exercici del dret a emprar la llengua catalana en el procés".
D'aquesta consideració podem concloure que el desconeixement de les llengües oficials per part d'aquests agents de la justícia afecta directament el dret dels ciutadans de fer-ne ús i també directament el dret de la defensa. D'altra banda, la possible utilització de traductors que comportaria el desconeixement de la llengua, cosa que ara no és permès, vulnera també el principi d'immediació. Com a advocats, és clar que és imprescindible que cal un coneixement suficient i directe de la llengua emprada en una vista oral per part del jutge i fiscal al qual ens adrecem. Qualsevol intermediació trenca, a més, l'eficàcia de la intervenció directa de l'advocat i del valor de convenciment de la seva actuació sobre el tribunal.
Fer-ho efectiu correspon a l'Estat, el Consell General del Poder Judicial i el TSJC en els seus àmbits competencials, els quals han de fer efectiu el compliment de la Constitució, l'Estatut i de la normativa que en matèria lingüística ha dictat el Parlament de Catalunya, tal com deia el TC en el fonament jurídic sisè de la sentència 82/86 comentada.

6. Els advocats i els drets lingüístics
De la llei i del fet dels drets dels ciutadans que nosaltres representem, entenem que se'n pot deduir que també ens pertoca un deure d'entendre i atendre els nostres representats com a requisit per a la defensa efectiva del seu dret.
 

B. Els documents públics
La regulació de l'atorgament de les escriptures ja va ser desenvolupat per l'antiga llei i el decret 124/84, de tota manera ara es reafirma el deure dels notaris que han de preguntar explícitament, abans de redactar el document, en quina de les llengües oficials es vol redactar, cosa que necessàriament haurà de constar en l'escriptura. Si no es manifesta el contrari, s'haurà de redactar en català.
Es manté el dret de demanar les còpies i testimoniances en la llengua oficial que es desitgi, independentment de l'original del protocol, i s'allibera de l'obligació de protocol·litzar la traducció, amb l'abaratiment del cost que això representa.
En darrer lloc obliga que els fedataris públics han d'estar en condicions d'atendre els ciutadans i ciutadanes en qualsevol de les llengües oficials i a tenir el personal capacitat per exercir aquestes funcions.
 

C. Registres públics
Una de les mancances arrossegades de la Llei de normalització de 1983 era la manca de referència als registres públics dependents de l'Estat.
Ara la llei (art. 17) estableix l'oficialitat del català en un àmbit en què no hi havia entrat tot i la declaració constitucional. En primer lloc es declara el fet que els assentaments es poden fer en qualsevol de les dues llengües oficials. La inscripció es farà en la llengua dels documents o en la que es manifesti en presentar-lo. D'altra banda les certificacions o notes simples s'han de redactar en la llengua que es faci constar en la petició.
A banda d'això també es disposa l'obligació de les oficines dels registres que han d'estar capacitades per atendre els ciutadans en les dues llengües oficials i disposar de formularis redactats en català. També hauran de poder fer amb "immediatesa i fiabilitat" les consultes, interpretacions o traduccions de qualsevol assentament en la llengua que es demani.
Hem de recordar, en aquest sentit, que la sentència del TC de 24 d'abril de 1997 ja va dir que, d'acord amb les normes constitucionals i lingüístiques de Catalunya, els ciutadans tenen dret a obtenir les certificacions que vulguin en la llengua oficial que desitgin. Aquesta reforma deixa més clar els drets dels ciutadans catalans que fins ara no els eren respectats.

Conclusions.
De fet, però, hem d'encoratjar els advocats a utilitzar el català amb tota normalitat, ja que de l'ús que en fem nosaltres inicialment, depèn l'ús que en faran els tribunals. De pròpia iniciativa els tribunals (potser podríem posar-hi, aquí, els funcionaris de l'Administració de justícia) no donaran el pas necessari i, per tant, a excepció d'alguns casos comptats, rebrem les provisions i resolucions judicials en castellà, si no és que la voluntat decidida dels advocats faci que el català sigui, amb el seu ús diari i normal, llengua oficial efectiva i real de l'Administració de justícia. Si no, l'empara i foment o l'efectivitat de l'ús d'una de les llengües oficials, objectiu d'aquesta llei, es veuria molt frustrada.
En aquest sentit, i perquè no sigui només una tasca individual dels advocats, entenem que el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya s'hauria d'adreçar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per tal de consensuar un modus operandi perquè l'aplicació sigui efectiva i hi hagi els mitjans preparats perquè normalment, sense entrebancs per a l'advocat ni els ciutadans, l'Administració de justícia faci ús normal també del català com a llengua oficial i pròpia; es prenguin en la llengua en què es fan les declaracions, manifestacions i compareixences de les quals es faci acta i es lliurin les resolucions en la llengua demanada.
 

Comissió de Normalització Lingüística del Consell de Col·legis d'Advocats de Catalunya

Barcelona, 4 de març de 1998